22 gener de 2012
EMBULLATS EN ALTRES XARXES…
Mc 1, 14-20 (3é Diumenge T.O)
Inici d'una aventura, la de Jesús, latent en les tres lectures de la litúrgia d'aquest diumenge ordinari: “Alça't i vés-te a….” “El moment és urgent” “S'ha complit el termini”. Tres frases amb sabor a trucada i enviament, a redempció i despreniment: és l'hora pública de Jesús, i en el seu rellotge, tots tenim la nostra.
Tenim temps per a tot menys per a l'essencial. I, amb les nostres presses, deixem de costat precisament açò: el substancial. Per què la crisi que estem patint? On estan les seues causes? Exclusivament en el factor econòmic? No! Cal anar més enllà. La societat, els seus dirigents, s'han obstinat a pervertir les disposicions de moltes coses, a enaltir el “tot val” i “ximple l'últim” i les conseqüències no s'han fet esperar: assistim a una degeneració en diversos aspectes que, amb l'Evangeli en la mà, no ens queda una altra sinó recuperar: tornar de nou al camí vertader. Sense por a deixar aquells paradisos personals o socials que han sigut causa de sofriment i també de decadència.
Avui, enmig de les aigües turbulentes, el Senyor ens convida a desenbullar-nos dels camins que només ens condueixen a premis efímers, a promeses falsificades o fictícies. La conversió que ens proposa Jesús és precisament la que el Papa Benedicte recentment ens suggeria: cal tornar a Déu; la seqüela més greu ha sigut que hem caigut en un humanisme deshumanitzador i deshumanitzant o en un deshumanitzat humanisme. No és joc de paraules, és així. Només quan posem a Déu en el centre de la nostra vida, clau i missatge del Regne anunciat per Jesucrist, arribarem a aqueixa harmonia personal, social i universal que molts s'obstinen frívolament a conquistar al marge de tota referència a Déu. És possible aconseguir-la sense Déu? Evidentment, pel que estem vivint, NO.
Estem en un temps privilegiat per a la fe. La Nova Evangelització, de la que es parla tant, ens exigeix precisament açò: desembarassar-nos d'aquelles xarxes que han servit en un altre temps però que, ara, se'ns queden curtes o febles. No oblidem que, l'exigència a la conversió, segueix sent la mateixa. Que les veritats fonamentals de Jesucrist, i guardades en el Dipòsit de la Fe de l'Església, són inalterables. On fallem llavors? La prova de foc està en l'entusiasme de la nostra vida cristiana. Com és? Responem amb generositat a les trucades del Senyor? Deixem alguna cosa per El? No responem, a voltes, amb uns minuts setmanals per a la missa i poc més? El Senyor, quan va passar al costat dels deixebles, no els va convidar a trencar amb un tros d'aquelles xarxes que eren la seua forma de vida. Els va exigir una mica més: si creeu en mi…deixeu-ho tot. Però amb totes les conseqüències. Ho van valorar i, mirant a l'horitzó del mar i el que tenien entre mans, van comprovar que Jesús, les seues paraules i les seues obres, eren un tresor. Van encertar de ple.
Déu, perquè és bo i just, confia que anem complint amb aquell programa que es va iniciar en el dia del nostre Baptisme. Si hi ha termini perquè un artista lliure la seua obra, perquè un professora acabe una assignatura o perquè un pesquer torne a port….també els cristians tenim un venciment per a donar mostres del nostre bon fer, que nostra fe és sincera (no simbòlica) i que nostres obres i les nostres paraules són un perfecte concorde.
Ha passat el Senyor i, lluny de mirar-nos per sobre dels muscles, ens mira cara a cara. Ens senta a la seua taula. Ens parla. Ens explica les escriptures i part per a nosaltres el més gran que té: la seua vida.
CRIDA'M PERQUÈ ÉS LA MEUA HORA, SENYOR
Que, ara més que mai, tinc ganes de conèixer-te
i, seguint-te com el bé i noble,
llançar tantes xarxes que em converteixen en esclau.
Desitge tant el trobar-te, Senyor!
No passades de llarg de la riba de la meua vida
i si pel que siga no et responc,
no deixes d'insistir, Senyor.
Tal vegada, el soroll de la comoditat,
m'impedeix eixir o saltar amb rapidesa al teu camí
Tal vegada, la seducció del fàcil,
no em deixa escoltar la dolçor de la teua veu
Tal vegada, el meu món i els meus capritxos,
em confonen i em mantenen en un mar sense fons
en una habitació sense més vida que l'efímer
en una realitat que, demà, ja no existirà.
CRIDA'M PERQUÈ ÉS LA MEUA HORA, SENYOR!
Perquè tinc por que passades de llarg
que, veient-me tan ocupat en el meu,
no vulgues explicar amb mi
Perquè tinc por que il·lusionat pel que veig
no distingisca el gran que és el teu Regne
Perquè tinc por que amarrat en les meues xarxes
no puga soltar-me a temps d'elles
i ser lliure amb tu per sempre.
CRIDA'M PERQUÈ ÉS LA MEUA HORA, SENYOR!
Que, avui més que mai, em sent Església
Que, avui més que mai, cree i espere en
Tu Que, avui més que mai, vull deixar alguna cosa per Tu
Que, avui més que mai, desig ser pescador
d'altres mars i en altres ports
Com a pare o mare, sacerdot o educador *juniors,
professor o ancià, xiquet o jove, estudiant o *contemplativo
arquitecte o religiosa, obrer o empresari…..
Però sempre amb tu, Senyor.
Amb tu i pels teus mars!
