5 febrer 2012
Ai de mi si no sóc Bona Notícia pels altres!!
Mc 1, 29-29 (5é Diumenge T.O)
Haver de, orgull i conseqüència de la fe. Així és la evangelització. Quan un descobreix a Jesús, aquesta experiència li empeny a fer-ho present enmig del món. Has trobat a Crist? Pregona-ho! Has donat amb Crist? Porta-ho allà on vagis!
Un tren mentre que no arriba a la seva destinació final, va detenint-se en cada estació sense fer-ho definitivament. El seu conductor sap que en una andana recollirà a uns viatgers i es baixaran uns altres i que, en el següent, alguns més pujaran per emprendre el viatge. Jesús, a més de detenir-se amb els seus deixebles, de ser para ells la gran notícia, va voler que continuessin i avancessin amb ella cap a endavant.
Ai de mi si no evangelitzés! Així s'expressa Sant Pau perquè, en la seva trobada personal amb Crist, va saber que allò no podia silenciar-se. Que en aquella estació on va grimpar al tren de l'Evangeli, també ell estava cridat a transmetre aquell missatge d'amor i de conversió, de fidelitat i de lliurament, de justícia i de debò.
Quan un evangelitza creix espiritualment: la seva fe és contrastada, purificada, provada i fins a perseguida. És en la evangelizació on aprenem a prendre la temperatura del món i també a posar-la en el lloc que li correspon. Sense imposicions, com suggeria no fa molt el Papa Benedicte XVI, però sabent que en presentar el camí de l'Evangeli oferim al món visionis i secrets amagats a l'ull humà però que poden ser solucions per a aquesta època tan difícil que ens toca viure Mestresses al món? Ofereix-li el millor de tu mateix i, si dins de tu asseguis que Déu està, El pot ser el màxim que pots regalar als altres.
Jesús a més ens ensenya un camí privilegiat per la evangelització: el servei. Es va apropar fins a casa de Pere i, on existia la malaltia, amb la seva proximitat i amb la seva mà ho va convertir en salut. No hi ha veritable evangelització sense servei cap als altres Com és el teu servei? Gran o petit? Per minuts o sense horari? Digues-me quant serveixes, com serveixes i des d'on serveixes i et diré si la teua evangelització és autèntica o tal vegada massa acomodada.
Preocupats pel nostre benestar (tal vegada hem viscut per sobre de les nostres possibilitats), col·lapsats per la crisi tan aguda que estem patint (fruit també de la falta d'ètica i de moral cristianes) podem caure en el risc de despreocupar-nos pels altres. De dir allò de “salvi's qui pugui”. Com a cristians, quan nostra societat està fent aigües en tants aspectes, estem cridats a pregonar que la salvació està en Déu; a sortir a la trobada d'aquell que es troba en hores baixes; sortir al pas d'aquelles persones a les quals hem de servir amb un simple somriure, un rostre afable i unes mans obertes símbol de la nostra unió amb Déu, de la grandesa que portem dins i del nostre gran amor a l'Evangeli.
No ho tenim fàcil. L'intent de silenciar a Déu arraconant-ho en la sagristia, la bravesa del laïcisme, la moda de l'ateisme, la blasfèmia de l'home a pensar que és amo absolut de tot, el racional contraposat a la fe o la fallida de la nostra arquitectura moral occidental… es converteixen, entre uns altres moltes, en dificultats afegides al nostre *apostolado. Que el nostre coratge, tenacitat, entusiasme, esperança, alegria, valentia i llibertat siguin l'antídot millor per situar-nos enfront d'elles.
AI DE MI, EL MEU SENYOR!
Si descobrint-te pensés que, amb tenir-te,
ja és suficient.
Si, estimant-te com jo t'estimo,
guardés tot aquest cabal de vida i d'amor
en el cofre dels meus propis interessos
en el silenci de la meva còmoda covardia.
AI DEL MEU, EL MEU SENYOR!
Si, sentint-me tocat per la teva mà
les meves es tanquessin als quals, sense saber que existeixes,
estan cridats a ser més felices
perquè desconeixen que, Tu Senyor,
els mestresses abans de conèixer-te.
AI DEL MEU, EL MEU SENYOR!
Si el foc que crema en les meves entranyes
ho deixo apagar amb l'aigua de la meva tebiesa
si no ho encenc amb la cremor del meu entusiasme
si permeto que, el vent de la mandra,
ho redueixi a simples cendres o vagues records.
AI DEL MEU, EL MEU SENYOR!
Si havent donat amb tu
m'acovardeixo per la duresa del món
i fingeixo no conèixer-te, estimar-te ni seguir-te
Si havent-te escoltat les teves paraules
van quedar en l'oblit, ineficaços
sense ser brúixola de les grans hores de la meva vida
AI DE LA MEVA, EL MEU SENYOR!
Si em sento segur del meu mateix
si, lluny de caminar amb tu,
prefereixo camins i dreceres que porten al precipici
Si creient-me lliure, sóc esclau del món
Si pensat ser feliç, en el fons sóc desgraciat
AI DEL MEU, EL MEU SENYOR, SI NO PARLÉS DE TU!
Quant perdria el món, per no conèixer-te
I quant perdria jo….per no demostrar-te
amb paraules i obres
que és la meva haver de, abans de tancar els ulls al món,
portar-te com la millor notícia
a aquest món que crida no saber qui ets.
Amén.
