19 febrer 2012
Obrint forats...
Mc 2, 1-12 (7é Diumenge T.O)
Admirable va resultar aquella gesta del rescat a Xile quan, 33 miners, van romandre 70 dies sota terra en la mina de San José.La solidaritat internacional, l'afecte dels seus que oraven amb insistència en la superfície i el desig que tornessin a la vida, van produir el miracle. A través d'un orifici, en el major i reeixit rescat de la història de la mineria, van aconseguir donar amb el lloc on es trobaven atrapats. En proclamar l'evangeli d'aquest dia, quan uns amics obren un forat en la teulada amb la intenció de descendir fins a Jesús a un paralític, em venia a la ment aquest succés narrat.
Dues accions d'extraordinari calat es donen en aquest episodi: l'entusiasme dels quals empenyen la llitera per apropar-li sigui com sigui, fins a Crist i, per descomptat, el toc curander del Senyor: “aixeca't, agafa la teva llitera i vés-te a la teva casa”.La tenacitat, i el convenciment del que esperava dins d'aquella casa, va ser decisiu per trencar aquelles teules que els separava del que semblava un impossible: la salvació, el dinamisme corporal d'un paralític. Entre la paràlisi i el moviment, el perdó o el pecat, la gràcia o la desgràcia….s'interposaven les persones, murmuracions, escriguis i la teulada. Van optar per fer front a aquest últim.
Quina ambició tan santa tenien aquells portadors de la llitera del paralític! Ells estaven ben. Però el seu anhel era el que un paralític tornés als camins pel seu propi peu. Van ser, en definitiva, infermers qualificats (amb el títol de l'amor i de la caritat) al servei de Jesús, del cos i de l'ànima del malalt. Pretenien la curació corporal i, tots, inclosos els escandalitzats escriguis, es van portar la gran sorpresa que Jesús, en lot complet, oferia també el perdó dels pecats.
No oblidem que en el rerefons de moltes de les nostres paràlisis, físiques i espirituals, es troba el pecat. Allò que sabem que no hem fet bé. Allò que ens impedeix ser lliures.
-Paràlisi aguditzada pel virus de l'enveja. No ens deixa ser feliços amb el que tenim. Cobegem una mica més.
-Paràlisi provocada des de l’autoconciència. Perverteix el sentit de la veritat, de la justícia o del ben i el mal.
-Paràlisi induïda per incredulitat. Quan prostrats en la llitera de l'immediat no fem intent algun d'alliberar-nos d'alguna cosa per abraçar-nos a Déu.
-La paràlisi de la comoditat. Ens sedueix per conformar-nos amb els mínims; sense més plantejaments que el superficial. Sense preguntar-nos què existirà a l'altre costat.
Siguem auxiliars de Déu. La Nova Evangelització ens demana animar al fet que, aquells que viuen lluny de Déu, ho recordin i tornin a Ell. A proclamar la Paraula del Senyor a temps i destemps. A recuperar el sentit de moltes coses sagrades que les hem devaluat o descafeïnat. A empènyer, cap a l'Església, a punts contemporanis que viuen atallats per moltes situacions, desorientats per diversos esdeveniments. Què cal trencar moltes teules? Tal vegada, les primeres a esquerdar, hagin de ser les de la nostra covardia, silenci o timidesa apostòlica.
Que siguem capaços de transportar a totes aquelles persones (amics i desconeguts, propers o llunyans) que jeuen prostrats en la gran llitera del món o que solament tenen cames per als carrers del món, cap a aquesta altra realitat que és Jesús. Per a això seran necessàries les cames espirituals per passar de la mort a la vida, de l'absurd a la fe i del desencantament a la il·lusió d'haver conegut a Crist.
AIXECARÉ, OH JESÚS
Les teules de la meva indiferència.
Que, el dolor aliè, no em sigui apàtic
i, lluny de fugir d'ell, de vorejar perquè no m'afectE
el present davant teu que ets font de salut
AIXECARÉ, OH SENYOR
La teulada de la meva mandra
i, sortint de la meva timidesa paralitzant
portaré fins a Tu a tantes persones que, desconeixent-te,
podrien ser més felices amb tu.
Als quals, humiliats per la prepotència del món,
busquen algú que els aixequi del dur sòl.
Als quals, perduts en mil laberints i falses promeses,
volen caminar per camins nous
avançar amb peus guarits de la desesperança o desil·lusió
Als quals, paralitzats per l'aparença o superficialitat
no saben com ser felices ni aconseguir la felicitat.
AIXECARÉ, OH SENYOR
Les teules de la meva covardia
per dir el que sóc i on vius
Perquè moltes vegades, bon Jesús,
sento que no són els altres els que no es mouen
sóc jo, el que com a cristià,
no trenco amb tants dics
que m'impedeixen estimar-te i donar-te el que Tu mereixes.
AIXECARÉ, OH SENYOR
Tants teulades de “hojalata”, or o plata
que obstaculitzen el contemplar
el que, dins d'aquesta casa habita,
al que, a l'interior d'aquesta casa, guareix, sana i perdona
Ets Tu, Senyor, el que a l'altre costat d'aquesta teulada trencada
esperes la tornada dels cansats i abatuts
d'aquells que, sense saber-ho,
fa temps que van deixar de peregrinar cap a Tu.
Ajuda'm, oh Senyor,
a retejar la meva fe…i a trencar aquelles teules
que m'impedeixen presentar-me davant teu
amb el que sóc, tinc i desig.
ALÇAM, DE LA MEVA LLITERA, SENYOR!
