entrevista sergio val

Sergio Valera (Centre Alfara): “Vaig tornar tocat, però amb ganes de dir: Estem fent el correcte”

En la vida sorgeixen situacions que, per més que intentem imaginar-nos-les, acaben presentant-se sense avisar i, per descomptat, sorprenent-nos. Reptes que mai pensem que hauríem d’afrontar, però que arriben i acceptem amb moltes més il·lusions que certeses. Moments inesperats que ens marquen per dins i per fora. Això és el que li va ocórrer a Sergio Valera, Educador del Centre Juniors Alfara (Parròquia de Sant Bertomeu – Zona Camí Heracle – Vicaria IV), qui no va dubtar a embarcar-se en l’aventura que el Consiliari Diocesà, Domingo Pacheco, va posar en marxa de la mà del CEU, institució de la qual és sacerdot.

ucraïna 2

El diumenge 13 de març, un grup de sis persones van emprendre un viatge fins a la ciutat polonesa de Przemysl, a tan sols 12 quilòmetres de la frontera amb Ucraïna, per a portar medicaments i aliments no peribles recollits per la citada comunitat educativa i tornar a València el divendres 18 amb persones que fugien de la guerra per a oferir-los un lloc digne en el qual viure. Malgrat la duresa del seu testimoni, el seu relat està carregat de força i d’esperança en l’enorme valor del voluntariat.

 

Col·labora des de València amb el treball realitzat per Cáritas per a ajudar a les persones refugiades per la guerra d’Ucraïna

 

 

Pregunta. Com va sorgir la teua participació en aquesta aventura?
Resposta. Va ser bastant casual. Domingo ens ho va comentar un dia al meu Cap de Centre i a mi perquè estiguérem avisats. I jo li vaig dir que, si hi havia lloc, m’agradaria anar-me’n amb ell. Eixa mateixa nit em va dir que hi havia espai i no ho vaig dubtar. Me n’anava. Fou dit i fet. Tot molt providencial. Em vaig oferir perquè vaig veure que hi havia gent d’ací que estava disposada a fer una cosa transcendent i jo volia ajudar.

P. Com et vas sentir en el viatge d’anada?
R. Fins a la part est de Polònia va ser un viatge més. Estàvem cansats, perquè havíem fet el camí d’una, però anava amb gent molt agradable amb la qual tenia coses en comú. No obstant això, quan vam arribar de matinada a la part est del país van començar a avançar-nos combois militars i vam prendre consciència real que estàvem acostant-nos a un lloc que podia ser perillós.

P. I què és el primer que vas pensar quan vas veure la situació?
R. Vam eixir a estirar les cames i la ciutat semblava normal, tranquil·la. Però en l’estació, un dels punts calents, va ser diferent. En la plaça ens trobàrem molta gent asseguda, persones amb jupetins grocs amb cartells en diversos idiomes per a poder identificar als que arribaven, uns quants repartint menjar… Va ser com una parada de colp. La majoria eren dones de diferents edats i menors. Alguns d’ells no entenien molt bé què passava i estaven allí suportant la situació bastant bé. Però les cares de les dones i de les persones impedides que no podien estar en el front de la guerra… Cares unflades, impotència, plors, ulleres pràcticament tatuades… Va ser molt impactant i a mesura que entràvem vam veure més seguretat i més misèria, malgrat tota la gent que estava allí disposada a col·laborar.

P. Què és el que et va resultar més dur?
R. Després d’això vam anar a un centre comercial abandonat, amb un gran espai obert sense parets. Allò era enorme i amb muntons de gent buscant ajuda i intentant inscriure’s. Allí ens coordinàrem amb l’ONG Junts per la Vida, que ens va donar permís per a acollir a les dues famílies que se’n van vindre amb nosaltres. En un moment donat, sense voler, em vaig colar per la línia de soldats. Sense adonar-me, vaig entrar en una zona plena de lliteres. Eixes persones sí que estaven realment desfetes, desplomades i esperant a veure què els oferia la vida. Va ser molt cru, allò va ser molt cru.

P. Com et recuperes després d’això?
R. En els mitjans havia vist imatges de la guerra, però quan les veus de prop i es converteix en una realitat palpable és fort i t’envaeix un sentiment d’ajudar, de donar un servei, encara que siga mínim. Per sort, vam poder fer-ho. La setmana passada estava donant una classe de repàs d’Història en la qual estava explicant la II Guerra Mundial i mentre ho feia vaig haver de parar perquè se m’entretallava la veu i em vaig paralitzar per dins de tots els records que em venien d’aquella estació i d’aquells grans magatzems on la gent estava vivint eixa misèria. No és una cosa que et deixe indiferent. I no pot fer-ho.

sergio valera

P. Quin balanç fas?
R. Em quede amb què es veuen els dos extrems de la humanitat: la part més miserable i la part més esperançadora. Perquè hi havia quantitat de gent disposada a donar-ho tot pels altres, que donava diners, que volia recollir refugiats, fent de traductor com podien, ajudant a xiquets i xiquetes… Ens van donar molta força i ens van fer adonar-nos que, si tots treballem a una, això pot acabar ràpid i bé, perquè ningú es mereix això. Això em va retornar la fe en la humanitat. Moltes vegades fem les coses per bé i no veiem una recompensa. Penses: Per a què? Per eixos moments, que són realment importants, és pels quals es fan les coses. I per això ho hem de fer nosaltres si tenim ocasió. Vaig tornar tocat, però amb ganes de dir: Estem fent el correcte i ho tornaria a fer. Eixe sentiment d’unitat per un bé comú també em va vindre molt fort.

P. Has aprofitat per a donar testimoni d’alguna forma de tota aquesta experiència?
R. Vaig aprofitar i vaig preparar una activitat amb el meu equip, Estil de Vida IV, per a mentalitzar-los que, si tenen ocasió d’ajudar, igual que ací a València també hem ajudat als invisibles o a associacions similars, que ho facen. No els dic que se’n vagen allà a la frontera, jo tinc una manera peculiar de fer les coses, però qualsevol ajuda, per poca que siga, marcarà una diferència molt important i ens acostarà a Déu. I la dinàmica els va agradar bastant.

P. Com animaries als Educadors i les Educadores a involucrar-se en aquestes causes?
R. Nosaltres, quan tornàrem, vam llegir un article en el qual s’explicava la incapacitat dels governs per a gestionar els recursos que estaven arribant i és cert. Tenim notícies de gent i de combois que estaven portant ajuda, però que no sabien què fer amb ella. Vam llegir que en una de les ciutats l’organització l’estava portant un grup de xiquetes scouts. I pensàrem: quina sort que eixes voluntàries decidiren fer-ho i aconseguiren fer llistats de gent, regular-los amb polseres QR per a vincular a les persones refugiades i als conductors per a portar un control i evitar la tracta de blanca… Si no hi haguera persones amb experiència en voluntariat, allò podria haver sigut més caòtic. La gent, si vol col·laborar, pot fer-ho donant medicaments, aliments no peribles i fins i tot menjar per a mascotes, perquè molts xiquets xicotets portaven un gosset, unes ratetes, una tortuga… Era al que s’aferraven per a poder passar eixe mal glop.

P. Com resumiries la teua aventura?
R. Va ser una peregrinació en la qual ens trobàrem a Déu i a nosaltres mateixos. Estem ací per a ajudar i fer el bé, ja que davant les males accions tenim capacitat de sobres per a respondre i millorar el món. Vull agrair-los a Domingo, Valentín, Emilio, Alejandra i Javi, els meus companys de viatge, tant la seua opció com els recursos que vam tindre al nostre abast i els ànims. I a Déu per haver-nos permés ajudar a dues famílies i per haver tingut la bona sort de fer alguna cosa bé de forma tan completa.

 

Al costat de Domingo Pacheco i Sergio Valera van viatjar Valentín Palau (pare d’Irene Palau, Delegada de la Zona Camí Heracle), Emilio Ruiz (pare de Fátima Ruiz, Educadora del Centre Juniors Agua Viva), Javier, de l’àrea de màrqueting de la Universitat CEU Cardenal Herrera, i Alejandra, una alumna de la mateixa Universitat.

 

 

Juniors M.D., amb Ucraïna

Tu també pots col·laborar amb aquesta causa. Des de Juniors M.D. s’ha posat en marxa una base de dades per a col·laborar amb Cáritas en les tasques d’acompanyament a les persones arribades des d’Ucraïna.  Si pots dedicar un poc de temps a aquesta tasca, emplena el formulari que s’ha habilitat i participa en el procés d’adaptació d’aquestes persones.

 

Accedeix des d’ací al formulari de col·laboració.